Agafo l’Alegro a les 10 de la nit a la gasolinera OMV de Pitesti, a les afores, en terra de ningú, on dos gossos es disputen les carícies d’un camioner i on una gitana que parla per telèfon se m’apropa i em pregunta si em dic Màrius. A peu, esperant l’autocar conec el Bogdan, un electricista que se’n va a veure la nòvia a Timisoara.

L’autocar arriba puntual, farcit de gent de Bucarest. Aviat me n’adono que el viatge no és gaire més agradable que la cèlebre excursió a Baton Rouge protagonitzada per l’inefable vàlvula de l’Ignatius J. Reilly.

“The only excursion in my life outside of New Orleans took me through the vortex to the whirlpool of despair: Baton Rouge. In some future installment, a flashback, I shall perhaps recount that pilgrimage through the swamps, a journey into the desert from which I returned broken physically, mentally, and spiritually.”

Per dins, l’autocar put a una espècie d’alè de poll, suor de fong i llàgrima de bilis. No contribueix a millorar la situació el paio de darrere meu, amb un estómac tan desproporcionat que podria contenir la Llacuna Estígia. Domnul Bactèria, com l’anomenarem, acompaya l’hal·litosi amb esternuts sincopats farcits de capellans. Després de menjar-me’n un parell amb el clatell, m’enfonso literalment butaca avall. De tant en tant, Domnul Bactèria fa traguets de ţuica, el popular aiguardent romanès. L’alcohol li dissimula el femer que porta per dins i li estova l’alè (tanmateix, la fragància resultant no és farigola).

El viatge, de set hores i mitja, es fa etern i, com que m’he adreçat el seient a fi de tenir a Domnul Bactèria el màxim de centímetres lluny, no trobo posició per dormir. Al cantó hi tinc una romanesa que com moltes romaneses parla castellà per les telenovel·les. No parla gaire, capcina i se’m capcota a l’espatlla. És evident que no deu estar molt còmoda, però observo que el cap de la romanesa presenta un aspecte tan tou que me’n serveixo de coixí. Com que es belluga, dedueixo que no dorm. És igual: jo, que em sento cansat, sí que dormo.

Arribem a Timisoara a dos quarts de sis del matí. Domnul Bactèria ha desaparegut en el transcurs del trajecte, qui sap si desintegrat. Faig un te espartà a l’exterior de l’estació d’autobusos amb el Bogdan mentre escoltem com repiquen les dents dels presents pel fred i la humitat. Quan ens despedim em quedo fent temps contemplant les perles antropològiques que es belluguen de matinada per l’estació de trens de Timisoara.

Fa massa fred. Distingeixo a 400 metres el confort d’una altra gasolinera OMV. Trobo lloc al cantó d’un col·lega tzigan que hi passa la nit i fem dos tes abans de les notícies de les 8.

Matinada de Sant Jordi, Timisoara

El 10 d’abril vaig travessar el riu Jiu. Entre els Càrpats meridionals i el Danubi, si fa no fa en el seu punt intermig, hi ha Craiova, capital d’Oltènia, l’occident de la Valàquia històrica, ciutat comercial que va tirant com pot, a l’ombra de Bucarest, a l’est, i Timisoara, al nord.

La idea era tancar-me a l’hotel durant dues nits i un dia per preparar-me un examen de llengua no romanesa. Segons Guguelmaps, la prova la tenia al barri de Bessaràbia, prou a les afores de la ciutat. Molt proper, l’hotel de 3 estrelles a 15 euros la nit em va semblar ideal. Abans de veure’l.

L’hotel estava sitiat enmig del que semblava un camp de refugiats de voreres reventades per erupcions de singlot intraterrestre i just al cantó d’una preocupant institució a cavall entre caserna militar i reformatori de joves amb problemes d’autocontrol.

L’hotel, desmoblat i armat a base de formigó a la vista, estava desert. A pocs metres de l’hotel, drets a peu de carretera, hi havia dos individus enfundats en jupes de cuir que aparentaven dur setmanes esperant alguna cosa important que no acabava d’arribar. Quan els vaig interrogar sobre si l’hotel era encara hotel, van romandre una estona en silenci mirant-se fastiguejats. Finalment, un d’ells va dir “la dracu” i va entrar a l’hotel, va dir “60 lei” i em va donar la clau de l’habitació 122.

A mesura que es feia fosc, l’ambient era propici a l’estudi. Sense una ànima a l’hotel i pels carrers, amb l’única botiga a mig quilòmetre i els gossos errants convertits en senyors de la guerra de Craiova van permetre’m centrar les meves dues nits i el dia d’entremig al furor dels phrasal verbs i companyia.

Al matí del diumenge vaig descobrir que Guguelmaps m’havia estafat i l’examen resultava ser al bell mig de Craiova. Certament no era el cap de setmana de la meva vida. I encara quedava vinagre per amanir. Un cop al centre organitzador de la prova, em van comunicar que lamentant-ho molt es veien forçats a anul·lar l’examen per “problemes tècnics”. No els hi anava l’internet.

És en aquests moments que ve el desfici. Per sort, Craiova compta amb el segon parc més gran d’Europa, el Romanescu, amb 90 hectàrees propícies per llargues passejades on el nouvingut pot remugar malediccions en cinc idiomes diferents, fins que se li acaben i a la fi és feliç.

PD: I la tornada.

El Bilbo escrivia “El Hòbbit, viatge d’anada i tornada” des de la tranquilitat burgesa de l’Atzucac, molts anys després de la Batalla dels Cinc Exèrcits i de la mort del drac que planava sobre Esgaroth. Si fa no fa com aquesta crònica. El viatge de tornada de la Bucovina l’escric cinquanta dies després, tan sols (i, tanmateix, tants són els sols que sembla que hagin passat), des del sofà-llit on habito, mentre un mar de núvols blancs baixos s’apropa a través de l’horitzó desdibuixat per les cortines insuficients que no m’asseguren la son a trenc d’alba. Barrock, track 5.

En sortir al capvespre del monestir de Moldovita em va entrar una espècie de mareig que vaig relacionar amb el fet que des de l’esmorzar no havia fet un mos. Les meves existències no eren extenses: l’última de les tomates comprades a Brasov, salami de Soars i el que quedava de les ametlles garrapinyades comprades als tocants del monestir de Gura Humorolui, que precisament havien consistit la base del meu esmorzar del dia. Les restes estaven cridades a no sobreviure al sopar.

Era tard i em vaig dirigir a una espècie de pensió situada al mig de la foresta, a Campulung Moldovenesc. Protegida per clots, tolls i trols, va ser complicat trobar la pensió i, un cop trobada, encara va costar més trobar algú que m’hi deixés quedar a dormir. La “pensió” en realitat era una petita ciutadella de bungalows nans controlats per una casa forta. Per sort, i atret pel cantar dels gossos, va aparèixer un individu que semblava extret de les Cròniques de Nàrnia i que, per ser suaus en la descripció, anomenarem personatge. Després d’un dur procés de negociació, vaig acabar quedant-me, per quinze euros, amb la suite de la pensió (si bé sense dret a dutxa).

L’acomiadament de la Bucovina va ser en dos temps, de nit i a trenc d’alba, i a peu. Acompanyat per la immillorable companyia de la gossa coixa de la pensió, vaig pujar muntanyes i vaig maltractar pulmons. Amunt i més amunt, i avall i més avall. I al capdavall, perdut i despreocupat.

A l’hora novena, vaig tornar a l’automòvilus brunzent i a la profanació. Podia haver estat pitjor, però gràcies als 99 noms d’Al•là aquest cop l’alarma del Nissan es va comportar.

Tan bon punt el fang del camí va esdevenir quitrà vaig enfilar camí fins al pas de Bicaz, resseguint un dels paisatges més corprenedors de Romania: la vall del riu Bistrita. No la descriuré, exerciu la imaginació i no us costarà beure les meravelles enlluernadores d’aquest ball de diumenge. L’últim dia era dia de quilometrada, de Bucovina al sud, fent parada al país magiar.

Però ara ja som lluny de la Bucovina i travessem Romania en canal. Entrem al país magiar, on les carreteres tenen menys forats i travessem la frontera impossible dels 100km/h. A velocitat de vertígen ens apropem a l’impronunciable Csíkszereda (en romanès Miercurea Ciuc), la capital de la terra dels székels, els hongaresos de l’altiplà transilvà, i el paisatge, pla i desboscat, ens recorda la gloriosa terra de transició entre la Segarra i la Noguera.

Abans de fer nit a un apartament llogat per quinze euros més, vaig fer cas de la ben parlada de Barcelona, que aquí anomenarem Calamini, a l’hora de buscar lloc i rondar. La Calamini va viure quatre mesos de la seva vida entre székels i ţuica, i em va aconsellar arribar-me fins a Csíksomlyó, centre de peregrinatge dels catòlics székels, romanesos i hongaresos, que a centenars de milers el visiten cada any. I jo amb ells, en un dia equivocat.

Si ets un lector atent te n’hauràs adonat. A banda de les inconcordances de temps verbal només atribuïbles a l’arrítmia dels temps postmoderns, hauràs detectat que en ocasions el singular del nombre del narrador ha esdevingut, en el fil de la narració, plural. I és que deixant de banda els aragonesos que vaig carregar a Sighisoara, el meu fastuós Nissan ha carregat a l’ensems una bona fila de personatges amb només un tret amb comú: un dit polze enlairat d’una mà sobre la carretera que li sembla dir a l’auto:
– “Stop”.
L’autostop és una pràctica molt habitual a les zones rurals de Romania i una de les millors maneres de conèixer les històries de cadascú. És un xantatge consentit i profitós. Així, de la mà d’una mare i  la seva criatura em vaig adonar d’una de les peculiaritats de Csíkszereda quan, al contrari de la previsible pregunta que em fan per tot arreu: “Sunteţi spaniolă / italiană / franceză?” em preguntaven “Sunteţi catolic?”.

En un altre lloc ja vaig parlar de l’autostopista que tenia un fill abertzale, però no del matrimoni de transilvans que es van fer fans de Manel (Al mar, al mar, que queda lluny), de la camarera que vaig portar per la vall del Bistrita fins al seu restaurant –on vaig dinar i no em vaig salvar de pagar–, d’una estrafolària estudiant d’Economia de Suceava que se n’anava de vacances i amb qui vam parlar de Schumpeter i coses elevades mentre menjàvem ametlles garrapinyades o del matrimoni que em va extorquir forçant a desviar cinquanta quilòmetres la meva ruta a fi de no deixar-los en terra de ningú…

L’últim autostopista, ja a les envistes de Brasov, era l’Steven Seagal, o com a mínim algú que s’hi assemblava molt. Com l’Steven de veritat, el col•lega no era gaire parlador i aviat el silenci zen es va fer amo del Nissan. Aleshores vaig posar el GPS. Un amic de Pitesti me l’havia deixat, però només servia com a mapa general per intuir la direcció, ja que l’última actualització de l’aparell datava de l’etapa anterior a la invenció de la roda. Es deia Marta i no es cansava de repetir, “ha excedido el límite de velocidad”. Li vaig preguntar a l’Steven a què es dedicava.

– Poliţie –que em diu.

Trobar el punt d’entrega del Nissan dins de Brasov va ser un periple. A la desesperada, vaig començar a fer cas al GPS que em va menar per un carrer que aviat va esdevenir camí de terra que s’enfilava Càrpats amunt. Tornant a ciutat, en un típic carrer estret vaig aturar-me per deixar passar un Dacia Logan conduït per una senyora. De fet, per una boja embalada que em va destrossar el retrovisor esquerre del Nissan i que en la fugida em va rascar tot el xassis del cotxe. Pobre Nissan, havia sobreviscut als clots de Viscri, a les curves dels Càrpats, al fang de la Bucovina però era massa optimista esperar que resultaria indemne del romanian driving style. Com va dir Rousseau, certes dones al volant, si són romaneses, són llops per a l’home.

I tanmateix no va ser un problema retornar el cotxe, ja que l’agent de l’agència estava de vacances i me’l va venir a buscar una amiga seva poc observadora.

El retorn en microbus rebotit de gent fins a Pitesti va ser èpic –quatre hores dempeus– i la pluja que em va rebre a la ciutat de les tulipes i els gossos abandonats ni la vaig notar. A casa, altra volta, vaig descarregar el maletot de la Claire Paule on va caure, vaig aplaçar la dutxa i, sense més cerimònies, vaig fer una migdiada.

La fotofinish: Jo i lo pobre Nissan,o el que en queda dels dos

Les aventures donen pas a la contemplació. Sent el destí la Bucovina, dediquem-li les ratlles que a continuació s’esfilagarsen.


El “País dels faigs”, la Bucovina, s’estén a través dels Càrpats septentrionals, a dos mil quilòmetres de la Fageda d’en Jordà. La Bucovina és el bosc de faig -a la muntanyeta- i d’avets -més amunt-. També és la frontera entre Romania i Ucraïna -avui- i entre la Gran Polònia i Valàquia -abans d’ahir-, just abans de la formació de Moldàvia al sud del Dnièster.

Ou de Pasqua gegant de la Bucovina

La Bucovina surt de la fusta treballada, com en l’Antigor. Les valls estan farcides de tallers i serradores. No estic segur fins a quin punt els llenyataires han abandonat la destral feudal per la motosserra. Tanmateix una cosa és segura, els tractors són escassos a la regió i l’arada i el transport es belluguen a còpia de cavalls.


En aquest racó recòndit del món, a l’abric de la boirina, la humitat i els núvols de serradures, s’aixequen uns dels monuments més sensacionals de tots els temps: els monestirs pintats de la Bucovina. Construïts just després del gran trauma medieval del cristianisme ortodox, la caiguda de Constantinopla davant la Sublim Porta l’any 1453, proliferen a dotzenes per tota la Bucovina. Van ser aixecats en temps del gran heroi moldau Esteve el Gran, que a cada batalla que guanyava al turc manava aixecar, com a exvot, un monestir.

Les circumstàncies fundacionals dels monestirs, marcades per la desesperança d’un món, el bizantí, que tocava a la seva fi, van marcar-ne la seva naturalesa descarnada i cosmogònica. Els frescos dels monestirs edificats a la Bucovina entre els segles XV i XVI són retaules de l’apocalipsi: pintats a consciència per dins i per fora, reprodueixen un carnaval indigerible d’icones religioses que no deixen un pam a la pedra. Els colors radiants del cant del cigne bizantí fereixen la vista: ocre, vermell carmesí, groc indi, daurat i lapislàzuli.

Monestir de Voronet

Imagineu l’efecte de rebotir les parets i sostres de casa vostra, del menjador al lavabo, amb paper de paret de vinyetes del Tintín. Canvieu casa vostra per un monestir i el Tresor de Rackam el Roig per la Bíblia, i tindreu una idea aproximada de l’èxtasi iconogràfic dels monestirs de la Bucovina. (Una bona imatge de les dues Europes: mentre Esteve el Gran, al sud, manava rebotir els temples amb un arsenal d’icones; al nord, un frare alemany clavava a les portes de la catedral de Wittenberg 95 tesis que engegaven a la dida tota la iconografia religiosa del món conegut).

Paisatge humà al monestir de Voronet un 3 d’abril del 2010

El primer monestir que vaig visitar va ser Voronet, segons els més entusiastes la “Joia de Bucovina” o la “Capella Sixtina d’Orient”. Entre la botifarrada de pintures de Voronet en destaca el “Judici final”, un fresc sensacional que ocupa tota la cara oest del monestir i on el triunvirat definitiu, compost per Déu, Jesucrist i l’Esperit Sant passa comptes amb els pecadors. Als bons, Sant Pere els mena cap al paradís; als dolents -bàsicament turcs, tàrtars, jueus, polonesos i demés pobles no massa amics dels moldaus- són facturats cap a l’infern.

El Judici final de Voronet

Sant Pere i els bons

Monestir de Moldovita

Escena macabra de decapitació simultània de màrtirs a Moldovita

El setge de Constantinopla, al monestir de Moldovita

Amb el monestir de Moldovita ens trobem amb figues d’un altre paner. Desboscat, a pocs quilòmetres de la terra dels hústuls, una ètnia eslava irreductible, el fresc més celebrat del monestir és el Setge de Constantinopla l’any 626 pels perses. Segons la llegenda, la ciutat va ser salvada gràcies a les icones de la Verge que el patriarca i els fidels de la ciutat van carregar en processó durant el setge. Les icones de la Verge haurien estat igual d’útils als setges que van protagonitzar els àrabs i els russos als segles VIII i IX, però sembla que devien descuidar-se’n al setge definitiu, el de l’any 1453 que va acabar amb l’ocupació turca de Constantinopla.

Monestir de Sucevita

L’Escala de les Virtuds, a Sucevita

Amunt, nois

Al pou

Un altre dels monestirs ineludibles de la Bucovina és el de Sucevita, considerat “el testament de l’art moldau” degut que és el darrer que es va recobrir de frescos exteriors. Les pintures de Sucevita, a milers per totes les parets, són les millor conservades de tota la Bucovina. Destaca el fresc de l'”Escala de les Virtuds”, que descriu els passos i mals tràngols que el pobre difunt havia de passar abans d’arribar al paradís. Les pobres ànimes en pena van pujant per l’Scala Dei. D’una banda els animen els àngels del Senyor, que recorden als pecadors de sottovoce les Sagrades Escriptures; però per l’altra, els dimonis els fan la traveta i s’hi arrapen per fer-los caure de pet als dominis de Satanàs. Els àngels miren d’impedir-ho, sense gaire èxit. Només els forts arriben al Cel, Darwin.

Sortint de la Bucovina

Després de visitar el país de les ciutadelles saxones i la Bucovina estic convençut que algú, en aquests moments, està preparant el nostre testament de cara a la posteritat.

Diuen que Sighisoara és la perla de Romania. No s’estan d’afirmar que la seva ciutadella és la fortalesa feudal més ben conservada i evocadora de Transilvània, i que la seva visita, és com fer un viatge en el temps. Les veus no s’equivoquen, si les porta l’hora fosca.

La Torre del rellotge

La tragèdia de Sighisoara és que hi va néixer el pare del Vlad Tepes, l’Empalador, i seguint el principi turístic segons el qual la lletania esdevé motiu, són molts els turistes que s’aboquen sobre Sighisoara a la recerca de la sensació draculiana. Per sort, tenen por. Les masses turístiques abandonen la part alta de la ciutat just quan comença a fer fosc, al ritme de tancament de les tendes de souvenirs. A partir de les deu de la nit no hi ha ni una ànima en tota la Cetate. És el moment per grimpar escales amunt.

Les escales, són etretes i estan ubicades de mala manera entre el conjunt de bastions que, sumant-se, donen forma a la fortalesa de Sighisoara i t’hi permeten entrar creuant el pòrtic de l’epustoflant torre del Rellotge. Els carrers no tenen pèrdua, adoquinats de pedra, laberíntics, tranquils i, sobretot, lúgubres: els fanals desapareixen als carrers més allunyats de la plaça principal i caminar-hi és com flotar per l’univers. Amb una mica més de brutícia la recreació feudal seria total.

Una estructura coberta de fusta, farcida de les mòmies de milers d’insectes, protegeix les llarguíssimes escales que menen fins al capdamunt de la roca on està aixecada la ciutadella de Sighisoara. Dalt de tot, l’aire és fred i indiferent i la consistència de les roques disposades arreu fan venir ganes de pegar una becaina. Fins i tot el temps sembla anar més lent. La corona de la fortalesa és la Biserica din Deal i, just al seu davant, hi ha el cementiri saxó, ben enreixat i amagat per la fosca. És extremadament reconfortant estar sol en un lloc tan fred i desinteressat pel pas de la història.

Vaig dormir a l’altre cantó del riu Tarnava (en un hostal). Allí hi vaig conèixer una colla de ianquis sense personalitat i a dos aragonesos narcolèptics que l’endemà van perdre el tren cap a Bucarest. Expòsits, van acabar sumant-se a la meva expedició cap al nord.

Biertan

La primera parada va ser una altre poble saxó, Biertan. Les seves cases petites i de color rosa, blau i groc, estan disposades al voltant d’una església prou fortificada per resistir una guerra mundial en termes de segle XV i que, per variar, també és Patrimoni mundial de l’humanitat. A la torre de l’església hi ha una estança que feien servir els saxons per solucionar els problemes de parella. El mètode, del que n’haurien de prendre nota tots els mediadors especialitzats en temes de divorci, consistia en tancar la parella que es volia separar dues setmanes a pany i forrellat amb tan sols un tros de pa i una gerra d’aigua, a fi que reconsideressin la situació. L’èxit era total: en tres segles només una parella va acabar separant-se.


Vam deixar Biertan i el país saxó enrere direcció nord fins arribar, altra vegada, a les estribacions dels Càrpats. Aquest cop, però, els orientals. Vam dinar copiosament a una estació d’esquí al peu de les muntanyes. La senyora del local ens va donar uns ous de pasqua vermells que, segons les tradicions del lloc, s’han de trencar sobre el cap de l’estimada. A un dels aragonesos, calb per més inri, se li va escapar de les mans i, per la seva desolació, va acabar fet miques.

Els Càrpats orientals s’allarguen des d’Ucraïna fins a la vall del riu Prahova i suposen una infinitat de paisatges diferents i espectaculars: muntanyes pelades, boscos sinistres, valls pregones, penya-segats, gorjes… Conduir mai se m’ha fet divertit, però menar el Nissan per les carreteres foradades i esquizofrèniques dels Càrpats és corprenedor per l’esperit. Els ulls són a tot arreu menys al quitrà i les rodes peguen uns sotracs de mil diables. És genial.

Lacu Rosu

En aquestes condicions vam travessar l’espectacular congost de Bicaz per fer via cap al Lacu Rosu (Llac Roig), que estava en ple desgel. Enmig d’un parc nacional, és un dels atractius preferits dels romanesos quan surten de cap de setmana. A diferència de l’estany d’Ivars, està farcidíssim d’escombraries.

Piatra Neamt

Al vespre vaig abandonar els aragonesos a l’estació de trens de Piatra Neamt, una ciutat espagueti més llarga que un dia sense pa, i en línies generals lletja, i vaig sortir disparat cap a les envistes de la Bucovina. Vaig intentar debades localitzar un monestir per passar-hi la nit, però la senyalització era pitjor que el meu sentit de l’orientació i, a més, era tard, molt tard per les monàstiques senyores que es lleven a les cinc del matí. Rendit, vaig enfilar camí cap a un hotel de Targu Neamt on em vaig inflar de ciorba de pollastre.

L’u d’abril va sorprendre el matí de Brasov plovent a bots i barrals. Sense paraigües de cap mena –i sense pantalons secs de recanvi–, l’intent de comprar queviures i una carmanyola pel viatge es va limitar a un parell de tomates i unes pomes d’una tenda propera a l’hostal. Davant el xàfec, vaig matar l’estona escrivint uns quants correus de signe molt divers per la gent del país.

El lloguer del cotxe va ser accidentat. Com que l’agent de la companyia de lloguer se’n volia anar tranquila de vacances –Setmana Santa ortodoxa–, havia decidit canviar-me l’Opel Astra que tenia reservat per mi (sens dubte amb un historial terrible) per un Nissan Almera amb “més garanties” i, en tot cas, negre. Ens vam passar tres quarts d’hora omplint el contracte dins del cotxe i, quan tot semblava enllestit, el cotxe es va quedar sense bateria. Era el corb que precedia la tempesta.

Els Càrpats meridionals

Amb esforços, el Nissan va acabar engegant i vaig sortir com vaig poder de Brasov. Deixava la falda dels Càrpats meridionals i m’endinsava a Transilvània. Comentaré quatre coses sobre Transilvània, i els seus simpàtics alemanys, sense mentar al tòpic dels tòpics, el Comte dels ullals esmolats que, segons el llibre, duia bigoti:

Transilvània, la terra “a través del bosc”, és una immens altiplà encaixonat pels Càrpats, en tres cantons (sud, est i nord) i pels monts Apuseni a l’oest. Transilvània, vestida per muntanyes i boscos atapeïts, ha tingut el dubtós privilegi de ser la frontera entre les planes de l’Est i el sud d’Europa, raó per la qual una macedònia de pobles se l’han disputat (magiars, romanesos, eslaus, alemanys, turcs…). El primer dia de ruta l’havia de dedicar al migdia transilvà, el país de les ciutadelles saxones.

Aixecant l’església de Fagaras

Hi ha un mite que afirma que els primers alemanys transilvans eren els nens segrestats pel flautista d’Hamelín i duts, per sota terra, fins a l’altiplà transilvà. En sortir a la superfície van quedar tan meravellats dels boscos i les valls transilvanes que van decidir instal•lar-s’hi, creant ciutats com Brasov, Sibiu, Cluj o Sighisoara.

La versió històrica de l’origen dels alemanys transilvans no és molt diferent: al segle XII, mentre els catalans començàvem a aixecar un imperi, el rei hongarès controlava les terres situades entre l’actual Eslovàquia i el delta del Danubi. A fi de protegir les despoblades marques transilvanes de les amenaces tàrtara i turca, el monarca va demanar a un conjunt de pobles saxons (luxemburguesos, suavis, renans…) que s’hi instal•lessin. La temptativa de crear aquesta espècie de Marca Hispànica a la transilvana no va acabar de reeixir, i el regne hongarès va ser destruït pels turcs. Tanmateix, des del segle XII i durant vuit segles, els saxons originaris de parla alemanya, i les seves fortaleses i meravelles arquitectòniques, van succeir-se al cor de Transilvània.

Fins al segle de les catàstrofes. N’hi ha hagut prou amb cinquanta anys per ferir de mort la presència quasi mil•lenària dels saxons a Transilvània. Al final de la Segona Guerra Mundial, uns cent mil van abandonar Transilvània davant l’avenç de l’Exèrcit roig i, amb el nou govern comunista, al voltant d’uns 80.000 van ser deportats als camps de treball a Sibèria acusats de col•laboracionisme amb els nazis. Ja durant el règim del Ceaucescu, es va permetre que milers de saxons emigressin a la RFA, tendència que va esdevenir èxode massiu a partir dels noranta.

No és estrany que es respiri tristesa al país de les ciutadelles saxones, i silenci. Els petits pobles germànics, situats entre valls i montanyes, coronats amb grans castells i esglésies de fusta de sostre alt, són una ombra del què eren fa cent anys. Els seus últims habitants, els que ja no marxaran, es dediquen a l’agricultura i la ramaderia, treballant amb els mateixos mitjans tradicionals am què es treballava fa dos segles. Per cada cotxe et creues a la carretera amb un parell de carros estirats per cavalls, carregant llenya i fem.

Soars

Vaig fer parada a un d’aquests poblets, Soars, per comprar quatre coses amb què acompanyar les tomates i les pomes. Figureu-vos un poble de muntanya pirinenc de fa dos segles, però en pla. Així és Soars. Amb els seus camins de terra, les seves cases baixes i els nens que guarden els ramats. Els vaguerosos, que jugaven a la pilota fins a la meva arribada, i després de repetir trenta “bonjours”, em van conduir fins a la única botiga del poble, que feia a la vegada de centre social. Vaig fer conversa amb un pastor que s’havia passat els darrers vint anys donant voltes per Europa en negocis estranys i que em va recomanar no barrejar xocolata i cervesa. En marxar, després d’haver comprat pa i salami local, vaig contribuir a animar la vida del poblet; se’m va disparar l’alarma del cotxe i va estar sonant vint minuts, fins que un providencial policia va aconseguir matar-la, tot remenant pel capó.

El pobre Nissan i la carretera cap a Viscri

Tenia ganes de veure Viscri, poble de pagesos i artesans de “tradition saxonne imperturbable” segons la Guide de Routard de la Claire Paule. El periple per arribar-hi va ser terrorífic. Per norma general, les carreteres romaneses són pèssimes. En tot Romania només hi ha un parell d’autopistes i són de l’alçada de la nacional vella de casa nostra.  A la resta de carreteres no és estrany trobar-hi forats de mig pam a la calçada. I tanmateix, la que mena a Viscri és un amfiteatre de cràters que se succeeixen en intervals inferiors als dos metres. Aquella tarda vaig sentir plorar les rodes del Nissan. Pel que fa al poble, farcit de carros de cavalls, vaques i pollastres semblava extret de l’època de les croades… No sé què hi feia, en aquest marc bucòlic, l’espectacular església fortificada, per més delicte patrimoni mundial de l’UNESCO.

Viscri

De camí a Sighisoara vaig pujar a un home vell que feia autostop, domnul Sevra, que se’n tornava a casa, a Rupea. Quan vam arribar, no em va deixar marxar fins a presentar-me el seu fill, “Alejandro”,  que acabava d’arribar d’Espanya. Em va pegar un rotllo increïble en euskera del qual no vaig entendre’n res. Em vaig despedir com vaig poder i, amb presses, vaig enfilar camí cap a Sighisoara. Era tard i segur que plouria.

Un dia amunt, o un dia avall, de fa exactament vint-i-nou o trenta dies, vaig sortir de casa amb el maletot de la Claire Paule a l’esquena. Només cinc hores abans planejava una escapada a Istambul, que para prou a prop de Romania (de fet, tinc més a prop Bagdad que Seròs). Però una trucada desesperada, comunicant-me que m’esperava un Opel Astra a Brasov, va capgirar els plans. Al final, l’Opel Astra va acabar sent un Nissan Almera, però això és igual, perquè aleshores ja era a Brasov.

La gràcia del trajecte Pitesti i Brasov és el pas dels Càrpats que separa Valàquia de Transilvània. De bon principi, quan confiava poder llogar el cotxe a Pitesti, la meva intenció era creuar els Càrpats per la mítica carretera Transfagarasan, the most amazing road we have ever seen” as Jeremy Clarkson, Richard Hammond and James May said from Top Gear. Després vaig saber gràcies al danès gras (que introdueixo uns paràgrafs més avall) que la carretera portava una setmana bloquejada per la neu.

El periple en minibus entre Pitesti i Brasov de quatre hores va ser màgic. Potser perquè d’ençà de la meva arribada a Romania, dues setmanes abans, no m’havia mogut de Pitesti i necessitava comprovar quue no era presoner a la meva pròpia ciutat. Els poblets incrustats als vorals de les serpentines que feia la carretera eren de conte de fades. Un d’ells, el més espectacular, comptava amb una proliferació d’estatues de guix que anaven apareixent a mesura que superaves les terrasses de la muntanya. Suposo que les devia fer el típic avi humanista que prefereix el guix als espinacs de l’hort.

Era la segona vegada que trepitjava Brasov, després de la meva visita a Bran, i l’efecte no va ser menys impactant. Brasov sota la pluja té el seu encant, com sota la neu o un sol de justícia. És a dir, és un d’aquests llocs que la gent troba agradables durant tot l’any. L’arquitectura de Brasov, farcida de colors i dissenys, és una barreja d’elements saxons, romanesos i, als barris més espartans, soviètics. Entre les perles pel visitant, clama al cel l’Església Negra, l’església insígnia de la causa protestant a Transilvània. El nom prové de l’incendi que, durant un dels setges dels Habsburgs a la ciutat, va rostir l’edifici –i el va deixar, en conseqüència, negre–, matant de passada a tres mil persones.

L’Església Negra

Brasov té fama de ser la ciutat més “amable” de Romania i,a la vegada, la més contestatària. Aquesta ciutat de mercaders simpàtics va quedar pulveritzada durant la Segona Guerra Mundial i, durant deu anys va tenir la sort d’anomenar-se “Ciutat Stalin”. Per acabar-ho d’adobar, Brasov es va guanyar l’epítet de “ciutat màrtir” arrel dels morts que es va endur la revolució que al 1989 va acabar amb el poder del clan Ceaucescu.

Brasov està situat al fons d’una vall envoltada per una reserva natural farcida d’óssos. Així com a Pitesti troben de lo més normal els centenars de gossos abandonats que pul•lulen pel carrer, a Brasov la gent està habituada a veure óssos volcant contenidors de deixalles als carrers de les afores de la ciutat, just al peu de les muntanyes (quan els óssos arriben al centre vila llavors surten al telenotícies). Sentint-me reporter del Discovery Channel em vaig enfilar muntanya amunt per si me’n trobava algun, però només vaig aconseguir pegar una patinada olímpica…

L’Església de Sant Nicolau

Al Kismet Dao Village, el meu hostal, se’m van revel•lar els companys d’habitació: un danès gras de quaranta anys i el seu nebot, igual de danès i addicte a les novel•les pol•licíaques del seu país (però no en canvi de les sueques!). El danès gras, de l’espècie de danesos grassos que solen suar i posar-se vermells quan respiren, em va trobar amb el mapa de carreteres 1:500.000 desplegat intentant fixar la ruta per l’endemà. Em va explicar que coneixia el país, ja que tenia una antiga nòvia pel nord de Transilvània i, tot fent flexions ridícules des de la seva llitera fins al terra on hi tenia desplegat el mapa, es va oferir a indicar-me les millors carreteres.

Talment la Guineu del Desert, aquest va ser el recorregut que em vaig proposar seguir:

1a jornada: El país de les ciutadelles saxones i Sighisoara.
2a jornada: De Transilvània als Càrpats septentrionals.
3a jornada: La Bucovina.
4a jornada: Retorn a Transilvània pel país magiar.
5a jornada: Tornada a Brasov i Pitesti.

A la nit, me’n vaig anar a un irlandès a veure el Barça (sempre hi ha un irlandès a prop quan el necessites). Gran partit i injust resultat. A l’hostal, els dos danesos roncaven com un motocultor de doble tracció.