Sortint de Craiova en tren: el baf a les finestres, les barraques dels gitanos i el rovell dels metalls. Els nens, bruts, juguen vora la via pels mapamundis de deixalles. Al cantó, les mosques ballen i la primavera floreix.
Es fa fosc entre els pals de l’enllumenat. El cel, ja gris i la via tan negra. Els seients de primera classe tan vermells, els de segona tan blaus i la primavera tan blanca.
Ozi buna, revisora, Craiova la Pitesti, va rog. Multumesc, cu placere, furmos. El dia que el mar torni a la plana vàlaca vindrem a Craiova a pescar rajoles grogues.
La meva primera carta en romanès. Per babèlics:
Abans de la Gran Crònica, un passeig per Bran:
Tot desventllant-me un matí a l’hostal de Bucarest, se’m presenten dues americanes (llitera inferior i llitera superior paral•lela a la meva). Diuen que són de Los Àngeles i jo, que sóc home de món, i obviant altres referents més senzills, els hi dic ah sí, la ciutat de l’Adrien Monk. Em diuen que no, que aquesta és San Francisco (la del pont) i que a Los Àngeles no se senten ianquis. Els ianquis són els de Nova York. I jo els dic, desolat, que s’equivoquen, que tota la gent dels States amb cobertura sanitària ho són, de ianquis. És com aquell murcià que un dia passejant per Buenos Aires va descobrir que era gallec.
Després d’entrar amb tan bon peu, em diuen d’anar a veure el castell de Bran -que desconec i no sé on para-. Però les ianquis semblen gent pragmàtica, me’n refio i me n’hi vaig.
Descobreixo que el castell para a la quinta forca de Bucarest. Al nord, molt al nord. Quatre hores en tren d’anada i quatre més -després- de tornada, talment la línia de Manresa, però a Brasov (Transilvània). Ploro, em desespero i jugo a cartes amb les americanes. El joc és encara més decadent que les cartes.
Arribem a Brasov morts de fam i aconseguim uns entrepans format estaciódetrens. La meitat dels mateixos la repartim entre l’exèrcit de nens gitanos que ens cau a sobre en sortir de l’estació.
Al Dràcula del Bram Stroker, el desgraciat Jonathan Harker arriba al castell de Bran a mitjanit i l’edifici li produeix una impressió “remarkable”. Els finestrals foscos, els merlets esbocinats que dibuixen un a línia escapçada per la llum de la lluna… Tanmateix, el problema de visitar el castell de dia és que et perds tot això. En el seu lloc, columnes de turistes armats amb polaroids desfilen arreu, tendes de souvenirs draculaires pul•lulen pels envoltants… i els gossos abandonats, que s’ho miren.
I malgrat la comèdia, el castell de Bran és una gran estafa. És una construcció gòtica apassionant, però a qui li importa? La gent que el visita vol la sang del Dràcula històric que Bram Stoker situa a Bran: Vlad Tepes, l’Empalador. Heroi de la resistència vàlaca contra hongaresos i turcs, i a la vegada refinat mestre del càstig exemplar (va manar empalar dotzenes de milers de persones que s’oposaven a la seva realpolitik). I tanmateix, el Dràcula històric només va passar dues nits al castell de Bran… i ho va fer hostatjat als calabossos del castell com a presoner dels turcs. Els turistes ho saben -totes les guies expliquen que la mentida és una mentida- i accepten gustosos la farsa. Com a pla B pel turista desencantat, també es diu que el castell de Bran és el lloc on el flautista d’Hamelín va conduir, a través de túnels subterranis, a la gernació de nens que va segrestar.
La tornada és terrorífica. Una de les americanes canta una cançó psicòtica en veu baixa per amenitzar les quatre hores de camí.
Romanços de Valàquia 
