El Bilbo escrivia “El Hòbbit, viatge d’anada i tornada” des de la tranquilitat burgesa de l’Atzucac, molts anys després de la Batalla dels Cinc Exèrcits i de la mort del drac que planava sobre Esgaroth. Si fa no fa com aquesta crònica. El viatge de tornada de la Bucovina l’escric cinquanta dies després, tan sols (i, tanmateix, tants són els sols que sembla que hagin passat), des del sofà-llit on habito, mentre un mar de núvols blancs baixos s’apropa a través de l’horitzó desdibuixat per les cortines insuficients que no m’asseguren la son a trenc d’alba. Barrock, track 5.
En sortir al capvespre del monestir de Moldovita em va entrar una espècie de mareig que vaig relacionar amb el fet que des de l’esmorzar no havia fet un mos. Les meves existències no eren extenses: l’última de les tomates comprades a Brasov, salami de Soars i el que quedava de les ametlles garrapinyades comprades als tocants del monestir de Gura Humorolui, que precisament havien consistit la base del meu esmorzar del dia. Les restes estaven cridades a no sobreviure al sopar.
Era tard i em vaig dirigir a una espècie de pensió situada al mig de la foresta, a Campulung Moldovenesc. Protegida per clots, tolls i trols, va ser complicat trobar la pensió i, un cop trobada, encara va costar més trobar algú que m’hi deixés quedar a dormir. La “pensió” en realitat era una petita ciutadella de bungalows nans controlats per una casa forta. Per sort, i atret pel cantar dels gossos, va aparèixer un individu que semblava extret de les Cròniques de Nàrnia i que, per ser suaus en la descripció, anomenarem personatge. Després d’un dur procés de negociació, vaig acabar quedant-me, per quinze euros, amb la suite de la pensió (si bé sense dret a dutxa).
L’acomiadament de la Bucovina va ser en dos temps, de nit i a trenc d’alba, i a peu. Acompanyat per la immillorable companyia de la gossa coixa de la pensió, vaig pujar muntanyes i vaig maltractar pulmons. Amunt i més amunt, i avall i més avall. I al capdavall, perdut i despreocupat.
A l’hora novena, vaig tornar a l’automòvilus brunzent i a la profanació. Podia haver estat pitjor, però gràcies als 99 noms d’Al•là aquest cop l’alarma del Nissan es va comportar.
Tan bon punt el fang del camí va esdevenir quitrà vaig enfilar camí fins al pas de Bicaz, resseguint un dels paisatges més corprenedors de Romania: la vall del riu Bistrita. No la descriuré, exerciu la imaginació i no us costarà beure les meravelles enlluernadores d’aquest ball de diumenge. L’últim dia era dia de quilometrada, de Bucovina al sud, fent parada al país magiar.
Però ara ja som lluny de la Bucovina i travessem Romania en canal. Entrem al país magiar, on les carreteres tenen menys forats i travessem la frontera impossible dels 100km/h. A velocitat de vertígen ens apropem a l’impronunciable Csíkszereda (en romanès Miercurea Ciuc), la capital de la terra dels székels, els hongaresos de l’altiplà transilvà, i el paisatge, pla i desboscat, ens recorda la gloriosa terra de transició entre la Segarra i la Noguera.
Abans de fer nit a un apartament llogat per quinze euros més, vaig fer cas de la ben parlada de Barcelona, que aquí anomenarem Calamini, a l’hora de buscar lloc i rondar. La Calamini va viure quatre mesos de la seva vida entre székels i ţuica, i em va aconsellar arribar-me fins a Csíksomlyó, centre de peregrinatge dels catòlics székels, romanesos i hongaresos, que a centenars de milers el visiten cada any. I jo amb ells, en un dia equivocat.
Si ets un lector atent te n’hauràs adonat. A banda de les inconcordances de temps verbal només atribuïbles a l’arrítmia dels temps postmoderns, hauràs detectat que en ocasions el singular del nombre del narrador ha esdevingut, en el fil de la narració, plural. I és que deixant de banda els aragonesos que vaig carregar a Sighisoara, el meu fastuós Nissan ha carregat a l’ensems una bona fila de personatges amb només un tret amb comú: un dit polze enlairat d’una mà sobre la carretera que li sembla dir a l’auto:
– “Stop”.
L’autostop és una pràctica molt habitual a les zones rurals de Romania i una de les millors maneres de conèixer les històries de cadascú. És un xantatge consentit i profitós. Així, de la mà d’una mare i la seva criatura em vaig adonar d’una de les peculiaritats de Csíkszereda quan, al contrari de la previsible pregunta que em fan per tot arreu: “Sunteţi spaniolă / italiană / franceză?” em preguntaven “Sunteţi catolic?”.
En un altre lloc ja vaig parlar de l’autostopista que tenia un fill abertzale, però no del matrimoni de transilvans que es van fer fans de Manel (Al mar, al mar, que queda lluny), de la camarera que vaig portar per la vall del Bistrita fins al seu restaurant –on vaig dinar i no em vaig salvar de pagar–, d’una estrafolària estudiant d’Economia de Suceava que se n’anava de vacances i amb qui vam parlar de Schumpeter i coses elevades mentre menjàvem ametlles garrapinyades o del matrimoni que em va extorquir forçant a desviar cinquanta quilòmetres la meva ruta a fi de no deixar-los en terra de ningú…
L’últim autostopista, ja a les envistes de Brasov, era l’Steven Seagal, o com a mínim algú que s’hi assemblava molt. Com l’Steven de veritat, el col•lega no era gaire parlador i aviat el silenci zen es va fer amo del Nissan. Aleshores vaig posar el GPS. Un amic de Pitesti me l’havia deixat, però només servia com a mapa general per intuir la direcció, ja que l’última actualització de l’aparell datava de l’etapa anterior a la invenció de la roda. Es deia Marta i no es cansava de repetir, “ha excedido el límite de velocidad”. Li vaig preguntar a l’Steven a què es dedicava.
– Poliţie –que em diu.
Trobar el punt d’entrega del Nissan dins de Brasov va ser un periple. A la desesperada, vaig començar a fer cas al GPS que em va menar per un carrer que aviat va esdevenir camí de terra que s’enfilava Càrpats amunt. Tornant a ciutat, en un típic carrer estret vaig aturar-me per deixar passar un Dacia Logan conduït per una senyora. De fet, per una boja embalada que em va destrossar el retrovisor esquerre del Nissan i que en la fugida em va rascar tot el xassis del cotxe. Pobre Nissan, havia sobreviscut als clots de Viscri, a les curves dels Càrpats, al fang de la Bucovina però era massa optimista esperar que resultaria indemne del romanian driving style. Com va dir Rousseau, certes dones al volant, si són romaneses, són llops per a l’home.
I tanmateix no va ser un problema retornar el cotxe, ja que l’agent de l’agència estava de vacances i me’l va venir a buscar una amiga seva poc observadora.
El retorn en microbus rebotit de gent fins a Pitesti va ser èpic –quatre hores dempeus– i la pluja que em va rebre a la ciutat de les tulipes i els gossos abandonats ni la vaig notar. A casa, altra volta, vaig descarregar el maletot de la Claire Paule on va caure, vaig aplaçar la dutxa i, sense més cerimònies, vaig fer una migdiada.
La fotofinish: Jo i lo pobre Nissan,o el que en queda dels dos
Romanços de Valàquia 
